Nou màxim altitudinal per la granota verda (Pelophylax perezi) a Catalunya

DIVENDRES 15 JULIOL 2011

El passat 24 de juny, en el marc del programa de seguiment de la Biodiversitat que està duent a terme el Grup de Natura del Solsonès, es va realitzar una expedició multidisciplinari per conèixer el màxim nombre d’espècies animals i vegetals d’una àrea determinada, gràcies a la col•laboració de diferents experts i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Entre moltes altres citacions d’interès, caldria destacar la troballa d’una petita població de granota verda (Pelophylax perezi) en una bassa permanent situada a 1.850 m d’altitud. La zona és situada als Pradells (Coma de la Comtessa) a les coordenades 31T WGS86 (376514/4668638).

Es va comptar un mínim de 4 adults i forces capgrossos, juntament amb larves de tòtil (Alytes obstetricans), gripauet (Pelodytes punctatus) i gripau comú (Bufo bufo). L’interès d’aquesta població recau en què és l’altitud més alta que es tingui constància de Catalunya on s’ha localitzat l’espècie. Segons les últimes obres de referència publicades es tenia constància fins els 1650 m d’altitud (Riera et al. 2011, Pleguezuelos et al. 2002).
La bassa es va crear com a reservori d’aigua per les vaques durant l’estiu i capta l’aigua d’una surgència natural que alimenta unes molleres alcalines d’alt interès situades al voltant. L’aigua és força clara i mostra una certa catifa de Chara sp.
Cal destacar que anys enrere l’autor ja havia citat l’espècie a la serra de Campelles a 1.770 m i en una bassa situada a 1750 m d’altitud a 1,8 km de distància de la nova bassa muntanya avall. Això pot significar una colonització força recent d’aquest nucli cap a basses situades a més alçada. De moment, però no ha arribat a una bassa propera del Pla de Bassies situada als 1900 m, on tant sols s’ha localitzat el gripauet. Caldrà seguir aquesta població per tal de veure si el possible efecte del canvi climàtic pot estar influint en l’expansió de la granota verda en alçada al mateix temps que la granota vermella (Rana temporaria) desapareix d’aquests indrets en els seus límits més meridionals de distribució, ja que no s’ha localitzat des de fa més de 10 anys en aquest sector (Guixé (ed.) et al. 2008).

David Guixé, Gerard Bota i Jordi Camprodon